Comentaris sobre l'obra d'Eduard Miró
Des l’inici (Bagatge) fons al final (Pre-pòstum), Eduard Miró alça bandera de les més íntimes creences. Fidel a la paraula bíblica, avança donant testimoni d’una religiositat, que l’ha de vestir amb la permanent contemplació del Déu Creador, pare i providència.
Ja a Tatuatge, accepta la part de culpabilitat històrica que resta escrita amb les sagrades paraules. A Columnes de Sal, amb temor diví, adverteix del perill de la supèrbia. Aquestes premisses encapçalen el perfum del nostre poeta, que segueix escrutant en tot moment les lliçons escrites de l’Antic Testament.
Perfum de Silenci és, doncs, un poemari de tema espiritual, que cerca en la paraula divina el camí de la personal alliberació. Amb poemes de versos curts i sonoritat perfecta, on sovint hi fa niu la metàfora, el nostre poeta especula a la intempèrie humana la seva adaptació a la vida, a través d’una promesa llegendària, on viure en la fe de Déu és la porta d’entrada a l’harmonia.
Amb aquesta intenció, denúncia d’un món descreient i convuls. Eduard Miró amb Perfum de silenci, indaga en el sentit moral d’una espiritualitat adaptada a les necessitats del temps actual . I a través d’un llenguatge precís i ple de matisos afronta el poema amb les armes pròpies del seu testimoni. Com si en escriure aquest llibre sentís el deure d’agafar, com a argument indispensable, el profund sentiment d’una existència, que porta el segell de la paraula primigènia.
Perfum de Silenci és al marge de la seva intencionalitat un poemari harmònic, d’expressió precisa i vària, que escriu amb detallada exactitud allò que vol dir en cada moment. Il·lustrat per imatges construïdes amb un llenguatge abstracte que enriqueix les possibilitats de diferents capes de lectura. Aparentment senzill, però eficaç, els versos cerquen un ritme que alegra i potencia el missatge. En resum, Eduard Miró amb aquest seu perfum, d’espiritual essència, ens mostra davant la incertesa del món la seva confiança en un futur arrelat en un silenci que és font de tota creació.
Josep-Ramon Bach.
Gener 2016.
Ja a Tatuatge, accepta la part de culpabilitat històrica que resta escrita amb les sagrades paraules. A Columnes de Sal, amb temor diví, adverteix del perill de la supèrbia. Aquestes premisses encapçalen el perfum del nostre poeta, que segueix escrutant en tot moment les lliçons escrites de l’Antic Testament.
Perfum de Silenci és, doncs, un poemari de tema espiritual, que cerca en la paraula divina el camí de la personal alliberació. Amb poemes de versos curts i sonoritat perfecta, on sovint hi fa niu la metàfora, el nostre poeta especula a la intempèrie humana la seva adaptació a la vida, a través d’una promesa llegendària, on viure en la fe de Déu és la porta d’entrada a l’harmonia.
Amb aquesta intenció, denúncia d’un món descreient i convuls. Eduard Miró amb Perfum de silenci, indaga en el sentit moral d’una espiritualitat adaptada a les necessitats del temps actual . I a través d’un llenguatge precís i ple de matisos afronta el poema amb les armes pròpies del seu testimoni. Com si en escriure aquest llibre sentís el deure d’agafar, com a argument indispensable, el profund sentiment d’una existència, que porta el segell de la paraula primigènia.
Perfum de Silenci és al marge de la seva intencionalitat un poemari harmònic, d’expressió precisa i vària, que escriu amb detallada exactitud allò que vol dir en cada moment. Il·lustrat per imatges construïdes amb un llenguatge abstracte que enriqueix les possibilitats de diferents capes de lectura. Aparentment senzill, però eficaç, els versos cerquen un ritme que alegra i potencia el missatge. En resum, Eduard Miró amb aquest seu perfum, d’espiritual essència, ens mostra davant la incertesa del món la seva confiança en un futur arrelat en un silenci que és font de tota creació.
Josep-Ramon Bach.
Gener 2016.
He de dir que el teu llibre m'ha plagut. És un món bastit a partir de la realitat i l'amor a la terra. Un llibre escrit des de la contemplació del cor: "Ara entenc el poeta", dius. Un poeta que per al lector ets tu, però també els poetes que a tu t'han inspirat, i que es basaven en l'epifania dels sentiments, dels sentits i el paisatge (segons Leonardo da Vinci, "manifestació de l'energia conscient de l'univers").
De primer vaig pensar que potser el títol era massa efusiu, però després, en llegir el poema a què es refereix, i la interpretació de la Mariel Alende, molt sentida, molt comunicativa tot agafa un altre caire. Crec que en aquest cas podem parlar no ja de cançons sinó de "lieders". Les fotografies també contribueixen molt a crear una bona atmosfera. La música, les melodies són inspirades i el piano, fil conductor, també. I els noms que t'agombolen, no cal dir-ho. La secció que més m'ha agradat ha estat "El transcendent" i, especialment el poema "Iaiin". També, "L'immensisme" (quin nom!), i poemes com el dedicat a ton pare "A la Masia de les Peces (Albinyana)", on cerques, a partir de l'evocació, una transcendència en el record.
Francesc Pasqual.
Febrer 2015.
Mataró, 13 de juny de 2013
Benvolgut Eduard,
Fa uns dies, al conèixer que havia adquirit el teu llibre, em vas demanar que te’l comentés.
Pots entendre amb facilitat l’astorament que de cop em va agafar i recordo que amb prou feines et vaig contestar molt breument agraint-te el gest i dient-te com n’era d’anònima la meva veu.
I, un cop llegit el llibre, avui em segueixo preguntant que puc dir-te jo de la teva obra havent llegit tot el que diuen de tu grans personalitats de la nostra cultura com l’abat Cassià M. Just o el filòsof Raimon Panikkar —quines veus el país potser hauria de reconèixer més del que ho ha fet— o desprès de llegir els texts de la secció L’Amistat on grans veus de la nostra poesia també et dediquen els seus escrits i poemes.
O desprès d’escoltar el disc que acompanya el llibre amb les extraordinàries composicions d’en Salvador Pané i les magnífiques veus de tots els que hi interveniu.
I quan això passa, les més petites coses són les que acaben sent realment importants. Et dic que el llibre m’ha agradat—i molt—; que està molt ben editat (si mai publico un llibre, m’agradaria que l’editor s’inspirés en el teu llibre per fer el meu); que les teves poesies transmeten el que vols dir o que el sentiment que les amara t’impregna de dat a baix.
I potser encara hi podria afegir quelcom més però això no és el més important. El més important, per a mi, va ser el comentari de la meva dona després de llegir “verd Maragda”, on em va dir:
—M’ha fet plorar d’emoció aquest poema!--
I això si que n’és d’important, arribar amb el sentiment del teu poema a una altra persona, totalment desconeguda per tu, i que la seva lectura li desperti una sincera emoció.
Per tant, et felicito sincerament pel llibre i per ser capaç de transmetre les emocions des dels teus poemes.
Avui he descobert que som coetanis, hem nascut el mateix dia del mateix any i qui sap si potser a la mateixa hora (jo ho vaig fer a les cinc de la tarda), suposo que més enllà de la curiositat poca cosa voldrà dir més, però sí que és símptoma d’una probable afinitat d’idees o d’una certa personalitat similar.
Salvador Riera
Benvolgut Eduard,
Fa uns dies, al conèixer que havia adquirit el teu llibre, em vas demanar que te’l comentés.
Pots entendre amb facilitat l’astorament que de cop em va agafar i recordo que amb prou feines et vaig contestar molt breument agraint-te el gest i dient-te com n’era d’anònima la meva veu.
I, un cop llegit el llibre, avui em segueixo preguntant que puc dir-te jo de la teva obra havent llegit tot el que diuen de tu grans personalitats de la nostra cultura com l’abat Cassià M. Just o el filòsof Raimon Panikkar —quines veus el país potser hauria de reconèixer més del que ho ha fet— o desprès de llegir els texts de la secció L’Amistat on grans veus de la nostra poesia també et dediquen els seus escrits i poemes.
O desprès d’escoltar el disc que acompanya el llibre amb les extraordinàries composicions d’en Salvador Pané i les magnífiques veus de tots els que hi interveniu.
I quan això passa, les més petites coses són les que acaben sent realment importants. Et dic que el llibre m’ha agradat—i molt—; que està molt ben editat (si mai publico un llibre, m’agradaria que l’editor s’inspirés en el teu llibre per fer el meu); que les teves poesies transmeten el que vols dir o que el sentiment que les amara t’impregna de dat a baix.
I potser encara hi podria afegir quelcom més però això no és el més important. El més important, per a mi, va ser el comentari de la meva dona després de llegir “verd Maragda”, on em va dir:
—M’ha fet plorar d’emoció aquest poema!--
I això si que n’és d’important, arribar amb el sentiment del teu poema a una altra persona, totalment desconeguda per tu, i que la seva lectura li desperti una sincera emoció.
Per tant, et felicito sincerament pel llibre i per ser capaç de transmetre les emocions des dels teus poemes.
Avui he descobert que som coetanis, hem nascut el mateix dia del mateix any i qui sap si potser a la mateixa hora (jo ho vaig fer a les cinc de la tarda), suposo que més enllà de la curiositat poca cosa voldrà dir més, però sí que és símptoma d’una probable afinitat d’idees o d’una certa personalitat similar.
Salvador Riera
"Perfum de silenci" és una obra apassionada, vehement. Com Job, el patriarca, l'ànima del poeta s'enfronta amb Déu, en un diàleg vivíssim, que té, sovint, un fons d'amargor. Les imatges flueixen amb una intensitat irrefrenable.
Però Eduard Miró no oblida, "assedegat de mel", que Déu, en la seva immensitat, és també l'Amic ("Sé que vos em parleu"). S'adreça a Ell cara a cara. I, fins i tot, s'identifica amb "aquest déu meu interior/que em vas regalar perquè el contemplés".
Es tracta d'una experiència mística, al.ludida amb paraules roents, d'una gran empenta imaginativa. És un "paisatge interior", descrit d'una manera lúcida i suggeridora, en una alternança de versos curts i llargs- amb una varietat formal que evita la monotonia. "Perfum de silenci" és un gran llibre de poesia, amb un ritme dolç o entretallat, tremolós o segur- sempre d'acord amb la profunda experiencia viscuda pel poeta.
Jordi Pàmias
26 febrer 2012
Però Eduard Miró no oblida, "assedegat de mel", que Déu, en la seva immensitat, és també l'Amic ("Sé que vos em parleu"). S'adreça a Ell cara a cara. I, fins i tot, s'identifica amb "aquest déu meu interior/que em vas regalar perquè el contemplés".
Es tracta d'una experiència mística, al.ludida amb paraules roents, d'una gran empenta imaginativa. És un "paisatge interior", descrit d'una manera lúcida i suggeridora, en una alternança de versos curts i llargs- amb una varietat formal que evita la monotonia. "Perfum de silenci" és un gran llibre de poesia, amb un ritme dolç o entretallat, tremolós o segur- sempre d'acord amb la profunda experiencia viscuda pel poeta.
Jordi Pàmias
26 febrer 2012
Tenir l'oportunitat de llegir a Eduard Miró és un gaudi pels sentits i una experiència gairebé mística.
Dit així pot semblar l'adulació complaent d'una amiga amant de la poesia.
I això seria una veritat només a mitges. Com aclarir aquesta paradoxa? Doncs llegint Perfum de silenci, un poemari sobre l'home, la seva relació amb la natura i, consegüentment, amb Déu. Un Déu transfigurat per obra d'Eduard Miró en un déu animista.
Perquè la natura que està tan present als versos d'Eduard Miró és descrita amorosament, però no com estem acostumats, és a dir, com a paisatge estàtic o escenari envoltador, sinó com a element viu que conforma un tot amb el poeta i amb el qual aquest és capaç de transcendir la realitat.
Cal entendre la natura com el mitjà inefable, de bellesa única, que fa servir l'autor per comunicar la seva admiració davant allò incommensurable que és l'univers. El sentiment de comunió amb el món que se suscita al seu interior el connecta amb el Creador, Déu omnipotent amb qui l'autor se sent en perpetu deute. Aquesta certesa de magnificència trasbalsa el poeta i transita per tots els seus versos. En aquest sentit podem parlar de poesia mística.
Aquest caire de reflexió mística queda patent al títol de l'obra: Perfum de silenci. Delicadament aromàtic com el més rar perfum arraulit per un silenci ple de significats. La metàfora ens atrapa immediatament en el seu simbolisme, ja que el silenci és l'estat ideal per a la meditació i pel pensament abstracte, que transcendeix la més prosaica materialitat de l'ésser humà.
Però parlar del perfum del silenci, des del punt de vista de l'estil, no és només fer ús d'un recurs retòric, una sinestèsia afortunada i evocadora, sinó el preàmbul que ens du de la mà a través d'una poesia exquisida, de llenguatge acurat, on les imatges prenen les regnes del poema i ens transporten cap a dimensions extraordinàries d'ingravidesa irreal. Amb una rima molt subtil que s'insinua abans no es fa palesa, la musicalitat dels seus versos s'ha construït amb paraules suggeridores; amb un vocabulari ric i preciosista; i amb una disposició que obté del discurs poètic ritme, harmonia i lluentor.
Arribats a aquest punt no negaré que sóc una amant de la poesia però tampoc permetré que m'acusin d'aduladora, perquè Eduard Miró és un artífex magnífic del vers, així com Déu és el Creador inenarrable a Perfum de silenci.
I això no ho diria si no ho pensés del cert, per molt que l'Eduard sigui amic meu.
Dolors Fernández
Dit així pot semblar l'adulació complaent d'una amiga amant de la poesia.
I això seria una veritat només a mitges. Com aclarir aquesta paradoxa? Doncs llegint Perfum de silenci, un poemari sobre l'home, la seva relació amb la natura i, consegüentment, amb Déu. Un Déu transfigurat per obra d'Eduard Miró en un déu animista.
Perquè la natura que està tan present als versos d'Eduard Miró és descrita amorosament, però no com estem acostumats, és a dir, com a paisatge estàtic o escenari envoltador, sinó com a element viu que conforma un tot amb el poeta i amb el qual aquest és capaç de transcendir la realitat.
Cal entendre la natura com el mitjà inefable, de bellesa única, que fa servir l'autor per comunicar la seva admiració davant allò incommensurable que és l'univers. El sentiment de comunió amb el món que se suscita al seu interior el connecta amb el Creador, Déu omnipotent amb qui l'autor se sent en perpetu deute. Aquesta certesa de magnificència trasbalsa el poeta i transita per tots els seus versos. En aquest sentit podem parlar de poesia mística.
Aquest caire de reflexió mística queda patent al títol de l'obra: Perfum de silenci. Delicadament aromàtic com el més rar perfum arraulit per un silenci ple de significats. La metàfora ens atrapa immediatament en el seu simbolisme, ja que el silenci és l'estat ideal per a la meditació i pel pensament abstracte, que transcendeix la més prosaica materialitat de l'ésser humà.
Però parlar del perfum del silenci, des del punt de vista de l'estil, no és només fer ús d'un recurs retòric, una sinestèsia afortunada i evocadora, sinó el preàmbul que ens du de la mà a través d'una poesia exquisida, de llenguatge acurat, on les imatges prenen les regnes del poema i ens transporten cap a dimensions extraordinàries d'ingravidesa irreal. Amb una rima molt subtil que s'insinua abans no es fa palesa, la musicalitat dels seus versos s'ha construït amb paraules suggeridores; amb un vocabulari ric i preciosista; i amb una disposició que obté del discurs poètic ritme, harmonia i lluentor.
Arribats a aquest punt no negaré que sóc una amant de la poesia però tampoc permetré que m'acusin d'aduladora, perquè Eduard Miró és un artífex magnífic del vers, així com Déu és el Creador inenarrable a Perfum de silenci.
I això no ho diria si no ho pensés del cert, per molt que l'Eduard sigui amic meu.
Dolors Fernández
Benvolgut Eduard: Ja fa una colla de dies que vareig comprar el teu
llibre, però com totes les coses bones he intentat anar-lo assaborint
poc a poc. La poesia al meu entendre, necessita d'espais de silenci,
d'intimitat, de disponibilitat, ... endinsar-hi i fer-te-la teva. Oi
més quan es tracta de bresques de mel com el que es desprèn del teu
poemari.
Morir d'amor a Tavertet, al capvespre, és un regal pels sentits. Val
la pena de llegir i rellegir uns versos tan delicats, amarats de
dolcesa i generositat. No és pas necessària una sensibilitat especial
per capir la seva bellesa. En aquest cas traspúa a cor que vols. Vessa
a mans plenes i sadolla el goig dels sentits. I és que, obris el
llibre per on vulguis, t'ompliràs d'aquelles percepcions tan
atractives i plàcides que t'empenyen a la felicitat. Una vertadera
delicia. Me n'he enamorat, i em resisteixo a deixar-lo al prestatge de
la meva biblioteca. De moment continuarà sent el meu companyó i
confident a la tauleta de nit. Sí, confident perquè sovint hi ha
treballs que conviden al diàleg; a una conversa interior, personal,
confident, recòndida, entranyable...
Aquesta vigília jordiana he viatjat amb la Coni a Balenyà per
participar en un acte literari (la presentació d'un llibre i un
repartiment de premis de poesia). Hem tornat a escoltar el CD.
Atentament. Gairebé no ens hem creuat una paraula. La música - quin
pianista més extraordinari -, la veu ha estat l'unic interlocutor del
viatge. Deliciós.
Gràcies bon amic, felicitats i éxit. Te'l mereixes.
Salutacions cordials. També a la teva esposa, que m'imagino musa de
tantes cuites, de tanta inspiració. Enhorabona.
Una abraçada. Amb l'afecte de sempre,
Lleonard
llibre, però com totes les coses bones he intentat anar-lo assaborint
poc a poc. La poesia al meu entendre, necessita d'espais de silenci,
d'intimitat, de disponibilitat, ... endinsar-hi i fer-te-la teva. Oi
més quan es tracta de bresques de mel com el que es desprèn del teu
poemari.
Morir d'amor a Tavertet, al capvespre, és un regal pels sentits. Val
la pena de llegir i rellegir uns versos tan delicats, amarats de
dolcesa i generositat. No és pas necessària una sensibilitat especial
per capir la seva bellesa. En aquest cas traspúa a cor que vols. Vessa
a mans plenes i sadolla el goig dels sentits. I és que, obris el
llibre per on vulguis, t'ompliràs d'aquelles percepcions tan
atractives i plàcides que t'empenyen a la felicitat. Una vertadera
delicia. Me n'he enamorat, i em resisteixo a deixar-lo al prestatge de
la meva biblioteca. De moment continuarà sent el meu companyó i
confident a la tauleta de nit. Sí, confident perquè sovint hi ha
treballs que conviden al diàleg; a una conversa interior, personal,
confident, recòndida, entranyable...
Aquesta vigília jordiana he viatjat amb la Coni a Balenyà per
participar en un acte literari (la presentació d'un llibre i un
repartiment de premis de poesia). Hem tornat a escoltar el CD.
Atentament. Gairebé no ens hem creuat una paraula. La música - quin
pianista més extraordinari -, la veu ha estat l'unic interlocutor del
viatge. Deliciós.
Gràcies bon amic, felicitats i éxit. Te'l mereixes.
Salutacions cordials. També a la teva esposa, que m'imagino musa de
tantes cuites, de tanta inspiració. Enhorabona.
Una abraçada. Amb l'afecte de sempre,
Lleonard
